El procediment monitori busca la rapidesa, la celeritat i seguretat a lâ’hora de crear un títol executiu per aquell qui sol·licita el pagament d’un deute vers un altre, a través de les formes d’acreditament que recull la LEC al seu article 812.
El monitori obté un sentit total, doncs, quan la petició de pagament es transforma per acabament del procediment en títol executiu.
Ara bé, com també és sabut no sempre que termina un procediment monitori esdevé la petició en títol executiu. Hi ha tres formes d’acabament del procediment monitori recollides als arts. 816, 817 i 818 de la LEC: la no compareixença ni contestació del deutor; el pagament del deutor; i per últim la oposició del deutor.
Parlarem al llarg d’aquest article de la opció que té el deutor d’oposar-se a la petició de monitori i quins aspectes regula la llei d’aquesta oposició, sobre que en diu la doctrina jurisprudencial i en definitiva, que resulta més eficient a la pràctica vistos els dos primers aspectes.
Un cop el deutor s’ha oposat a la petició de monitori, el procediment finalitza i pot donar lloc a l’obertura del corresponent procediment verbal o ordinari depenent de la quantia.
És vàlida qualsevol oposició al pagament?
“Bona fides contraria est fraudi et dolo”
La resposta que ens dóna la norma és difusa si més no. De la literalitat del text no podem extraure si ha de fonamentar-se la oposició, com acreditar o al·legar…. En definitiva no clarifica si hi ha uns requisits formals per a l’oposició.
Ha estat la doctrina jurisprudencial la encarregada de determinar l’esperit de la LEC vers l’oposició del deutor: els tribunals han interpretat que la llei processal diu implícitament que cal fonamentar succintament per raonadament les oposicions al monitori.
Una oposició sense fonamentació amb l’ànim d’oposar-se i dilar o allargar el procediment innecessàriament és considerada pels tribunals un frau de llei (art. 6.4 Codi Civil), i no impediria la aplicació de la norma que es tracta d’eludir per mala fe.
Així doncs, no val qualsevol oposició, aquesta ha de fonamentar-se, succintament, i entendre la oposició en tots els seus aspectes com a un raonament de la nostra posició.
Quin és l’abast de la oposició?
Sabem que la oposició ha d’anar fonamentada. Ara cal, doncs, esbrinar si el deutor ho és per la totalitat o no de la quantia que es reclama.
La LEC, a diferència del pagament, sí recull la via de la oposició parcial al monitori. La oposició parcial sorgeix quan el deutor al·lega pluspetició. En aquests casos, el tribunal, respecte la quantia reconeguda, actuar conforme a l’art. 21.2 de la LEC, és a dir <<Cuando se trate de un allanamiento parcial el tribunal, a instancia del demandante, podrá dictar de inmediato auto acogiendo las pretensiones que hayan sido objeto de dicho allanamiento. Para ello será necesario que, por la naturaleza de dichas pretensiones , sea posible un pronunciamiento separado que no prejuzgue las restantes cuestiones no allanadas, respecto de las cuales continuará el proceso. Este Auto será ejecutable conforme a lo establecido en los artículos 517 y siguientes de esta Ley>>.
La interlocutòria que aculli les pretensions reconegudes parcialment pel deutor, a tenor d’aquest article, només podrà dictar-se a instàcia de l’actor creditor.
Si en el nostre cas ens oposem a la totalitat del pagament, haurem d’al·legar com hem dit, els motius pel que ho fem, succintament. En principi, els tribunals haurien d’inadmetre aquelles oposicions en que no es raoni o contradiguin les pretensions de part, així com aquelles en que simplement es negui la major, sens perjudici de concedir termini per subsanar aquest escrit d’oposició.
Està vinculat el deutor a les al·legacions fetes a l’oposició?
Aquí també ens trobem front un altre dilema: si la oposició està fonamentada en uns determinats arguments, ¿quina influència té haver-los utilitzat amb el judici declaratiu posterior que derivi del monitori?
Per a què ens entenguem a la pràctica: si a l’oposició al·lego “X”, ¿a la contestació o oposició al judici declaratiu podré al·legar “Y”?
La resposta en aquest cas no la trobem a la LEC (la interpretació de la qual ens diu només que hem de fonamentar succintament), sino que la trobem als Tribunals, que respecte a aquesta situació tenen dues postures diferenciades.
1)En primer lloc, trobem la postura dels Tribunals que defensen l’argument dels motius d’oposició al monitori sense cap reserva per als procediments declaratius posteriors, és a dir, tot el que oposem al monitori haurà de ser el mateix que utilitzem al procediment declaratiu posterior.
Com a mostra d’aquesta primera tesi, trobem les sentències de l’audiència Provincial de València, entre elles la SAP Valencia núm. 590/2005 (Secció 8ª), de 18 octubre, que venen a dir que la exigència de mantindre’s en els motius d’oposició al·legats al monitori respon als principis de bona fe processal i de preclusió dels actes processals. El fet d’oposar nous arguments no al·legats amb anterioritat al monitori suposaria una excepció novedosa tal, que causaria una indefensió a la part actora o demandant. Així sí, aquesta postura reconeix que, donat que les al·legacions al monitori són succintes, sempre podran desenvolupar-se en el procediment posterior.
2)L’altre tesi, totalment diferenciada que mantenen altres Audiències Provincials (entre d’altres sentències: SAP Jaén núm. 31/2006 (Secció 3ª), de 6 febrer i SAP Cantabria de 9 de Maig de 2003 JUR 2004/1749), comparteix que no hi ha cap precepte legal que prohibeixi al·legacions diferents en procediments diferents, tot i que emanin d’un mateix objecte. Així doncs es basen en la seva tesi, en l’exemple dels judicis verbals, on la contestació a la demanda es realitza al mateix judici oral i, per tant, no es pot al·legar indefensió. A més a més argumenten que en el cas dels judicis ordinaris, sempre que es rebi resposta escrita tampoc és causa d’indefensió del principi de la bona fe processal, doncs també es disposa de termini per contradir les al·legacions.
3)Per últim, hi ha una tercera tendència intermitja, recollida entre d’altres a la SAP Toledo núm. 45/2006 (Secció 2ª), de 20 febrer, en la que es permet la possibilitat de reservar motius d’oposició per a la contestació posterior, així sí sense possibilitat d’al·legar motius com l’anul·labilitat d’un contracte que han de ser declarats per la via de l’acció corresponent.
Queda per tant al nostre parer el fet d’escollir quin tipus d’argumentació donar a l’hora d’oposar-nos al monitori, doncs d’aquesta dependrà que el Tribunal ens accepti o no la introducció de nous motius d’oposició al verbal o ordinari posterior.
Conclusió
A mode de conclusió, podem extraure que:
- L’oposició a un monitori ha de ser succinta per raonada.
- Els motius d’oposició no estan taxats.
- Com a deutors tenim l’opció d’oposar-nos total o parcialment.
- La vinculació entre el que al·leguem al monitori i el que al·leguem al declaratiu posterior no és clara: hi ha tesis per a tots els gustos.
Carles Lorente
Advocat